Art

Joan Safont

Periodista i escriptor

“Els polítics tenen pànic de semblar massa intel·lectuals”

“Avui, als periodistes culturals se’ns confon amb influenciadors i acabem formant part de la campanya de màrqueting”

“L’Any Tàpies no està tenint el ressò equivalent a la importància totèmica de Tàpies. Hi ha una certa capa de silenci”

En els nostres temps, l’art es considera una cosa purament ornamental i inútil
Té sentit la crítica d’art avui?
Per prescriure unívocament el que està bé i el que està malament, no. Si ens centrem en el periodisme, està en crisi el model que permetia al crític dir-hi la seva sense haver de publicar poques hores després de la visita de l’exposició, sense la pressió de buscar un titular cridaner i sense lligams corporatius. Avui, els periodistes exercim més aviat d’altaveus. Se’ns veu com a influenciadors i acabem formant part de la campanya de màrqueting. Estem en una època confusa que fa trontollar les opinions sòlides i independents basades en l’experiència i en el criteri.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
Sempre ha passat, igual que en la literatura. La posició del crític i de l’artista avui està sotmesa al jo, que hem situat al centre i que moltes vegades suposa una autoexplotació de les nostres vides. Els artistes han de ser els seus propis marxants, han de tenir una presència constant a les xarxes socials, a la premsa... Artistes i crítics s’han vist forçats a convertir-se en propagandistes de si mateixos, i això ho desdibuixa tot.
Quin és el seu museu preferit?
Quan em vas demanar que triés el lloc on volia sortir fotografiat, tenia dues opcions: el CCCB i el Museu Marès, on som. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, com diria Foix. Del CCCB no podem dir que és nou, perquè acaba de fer 30 anys, però sí que és un equipament que jo, que en tinc 40, he vist créixer i ha acompanyat la meva educació intel·lectual, artística, cultural. No és un museu, però els museus han anat tendint al seu model. El Marès sí que respon a l’essència pura dels museus i, fins i tot, a aquella idea del gabinet del col·leccionista de tafaneria universal que dona la mateixa importància a una talla gòtica que a un portacigarrets.
Tàpies té successor?
Una pregunta totalment pertinent, ara que estem celebrant l’Any Tàpies. Tinc la sensació que la commemoració no està tenint el ressò equivalent a la importància totèmica que Tàpies va tenir mentre va ser viu. Hi ha una certa capa de silenci. Suposo que no hi han ajudat les qüestions internes de la Fundació Tàpies, que ha estat una mica aturada, i el fet que la gran exposició, que primer ha anat al museu Reina Sofía de Madrid, encara no hagi arribat a Barcelona. Segurament, Tàpies va ser tan poderós que no va deixar créixer l’herba al seu voltant i, quan ha desaparegut, molts s’han sentit alleugerits.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
És lògic, perquè l’art català ha tingut, en el segle XX, alguns dels noms més rellevants internacionalment: Gaudí, els modernistes, Picasso –perquè Picasso és un artista format a Catalunya–, Dalí, Miró... És clar que tenim aquesta temptació una mica catalana de posar cadascú en un àmbit i dir “aquest és l’arquitecte”, “aquest és el pintor”... Per sort, hem tingut també unes segones i unes terceres files molt potents, i d’aquestes també n’hem de viure. Darrerament, ens hem dedicat a redescobrir-les. També havíem aparcat etapes com ara el noucentisme, que estem reivindicant.
Per quins artistes aposta?
Els últims anys, la fotografia ha entrat amb molta força als museus. Tinc debilitat per la renovació que ha representat Joan Fontcuberta i algunes de les seves deixebles, com ara Laia Abril i Lurdes R. Basolí. Han transgredit els cànons del fotoperiodisme per fer un qüestionament de la veritat testimonial de la fotografia.
Realment li interessa l’art al públic català?
Em desconcerta que la gent no vagi al MNAC perquè troba que és lluny. Te’n vas a l’altra punta de món per visitar un museu i no vas al MNAC només perquè s’ha d’anar en metro fins a la plaça d’Espanya i has de pujar unes escales? No sé si l’hàbit de visitar museus es fomenta prou a les escoles. I no només de visitar museus. També de llegir llibres d’art, revistes d’art... Suposo que va en contra del signe dels temps, perquè el que és important avui és que els estudiants aprenguin emprenedoria i tot el que dèiem fa una estona que et fa formar part del sistema d’autoexplotació. En els nostres temps, l’art es considera una cosa purament ornamental i inútil.
Som un poble artísticament madur?
Catalunya ha donat artistes i moviments a l’altura dels nostres veïns i, a més, amb una forta influència dels nostres veïns, tant en el diàleg Barcelona-París com en el de Barcelona-Nova York. Per tant, els nostres artistes sí que en són, de madurs. Però, tornem-hi, i el ciutadà? Sap que cal inversió, que cal formació, que cal crear un humus que no té una rendibilitat immediata? Em temo que, en aquest cas, sí que estem al llindar de la immaduresa.
Els polítics es creuen l’art català?
Els polítics tenen pànic de semblar massa intel·lectuals. Avui, un polític ha de saber de sèries. Pobre del polític que no sàpiga l’última de Netflix, però, en canvi, ai del polític que digui que li agrada anar els diumenges a veure exposicions: seria jutjat com un personatge elitista. El polític actual ha de ser populistament proper a la població. Si s’allunya del mainstream, serà penalitzat. En l’era de les xarxes socials i del postureig, l’art forma part de la postal. És la postal que un polític es pot posar al darrere, però res més que això. Desconec els gustos artístics dels líders de les properes eleccions. No confio que en cap entrevista els preguntin sobre les seves preferències artístiques o si són col·leccionistes d’art. Si en són, no crec que ho mostressin públicament. Seria com un vici privat.

Situació crítica

Pròxima parada: París

Joan Safont Plumed (Mataró, 1984) és una ploma amb personalitat creativa i pròpia dins del periodisme cultural català. Cronista de Vilaweb i professor associat de la Universitat Pompeu Fabra, ha publicat mitja dotzena de llibres. El primer, el 2012, va ser la seva tesina: Per França i Anglaterra (Acontravent), en què ressegueix les passes dels periodistes que van donar suport als aliats durant la Primera Guerra Mundial. En el darrer, del 2023, L’estiu passat (Comanegra), explora les vacances inspiradores d’artistes i escriptors als Països Catalans. A curt termini, germinaran nous volums seus. L’any que ve, en publicarà un sobre la relació entre Catalunya i França en l’època contemporània, en què, evidentment, l’art i els artistes tindran una presència significativa en les seves pàgines.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.